Recital Padrets

Recital "Aprender a dibujar el viento" from Jaume Pujadas on Vimeo.

La crítica de Miquel Gibert

He llegit dues vegades Aprender a dibujar el viento i puc dir que la segona no ha fet més que confirmar l'opinió que me n'havia format amb la primera. És un llibre molt interessant i que permet esperar moltes coses de la Cristina, i totes bones. Premi merescudíssim. M'ha agradat, sobretot, per la condensació i la força de l'escriptura alhora que sap mantenir-hi el to confessional. És una combinació que és difícil que resulti convincent, però ella troba les estratègies adequades perquè ho sigui. La condensació tendeix a convertir un llibre de poemes en un llibre d'aforismes, i els aforismes, que poden ser molt atractius, no són discurs confessional. I el discurs confessional, com és obvi, s'allunya de l'aforisme en entrar en el camp de la reflexió exposada als ulls del lector. Ella se'n surt i és un gran mèrit. També he trobat molt encertat l'ús que fa de la llengua, amb frases i mots precisos, sempre fugint del retoricisme -més o menys trencador, això és una altra cosa, però hi ha també uns retoricismes de la ruptura- en què cau sovint la poesia de la gent jove i no tan jove.

Un altre mèrit de l'obra és la unitat, molt ben resolta. Sap crear un clima poètic que, amb matisos, mantè fins al final del llibre. Aquest clima, obsessiu, tens, però amb fugues alliberadores, crec que és un dels grans atractius d'Aprender a dibujar el viento.

Finalment, remarco que també comença a dominar amb eficàcia l'art de tancar el poema. I això no és gens fàcil. Saber tancar un poema és, sovint, determinant de la lectura tant pel que fa a la interpretació estricta que en pugui fer el lector com pel rastre que deixarà en la seva consciència. Sovint, recordem un poema per la impressió final que ens ha causat el tancament, encara que potser no el recordem amb precisió, aquest tancament. Per dir-ho d'una altra manera: fa que els poemes del llibre, en general, deixin molt bon regust en el lector perquè amb les el·lipsis i els salts metafòrics finals il·lumina amb fugacitat, però amb un gran vivesa, el sentit del poema.

Miquel Gibert,

escriptor i professor de la UPF

Recital Padrets

Fotografia de Joaquim Robert

4Vents de Jaume Pujadas

4 Vents from Jaume Pujadas on Vimeo.

En Jaume va gravar aquestes imatges de vent per acompanyar els poemes del llibre "Aprender a dibujar el viento".

Gràcies Jaume per aprendre a gravar el vent!

Diu la Roser Atmetlla (en exclusiva!)

Diumenge, 28 de novembre de 2010

Ahir vàrem anar al recital de poesia de la Cristina. "Aprender a dibujar el viento".
Ha estat alumna meva, la Cristina. Però com que jo a les classes faig de referent i mirall per a adolescents, un cop fora he hagut d'esforçar-me per tenir-hi una altra mena de relació.
Sempre penso que aquest és un problema només meu. Ella, en canvi, té el do de gents. I és natural estigui amb qui estigui. Així que allà on jo em tenso i callo, ella somriu i calla. Segurament és per això que hi havia tant de públic i tants amics seus que hi varen col·laborar.
També té un altre do. El do de la llengua, que és el do de l'escriptora. És jove encara, i ja se sap que amb els anys s'adquireixen experiències vitals, maduresa i ofici. Però la seva obra d'ara ja mostra on pot arribar: lluny.
I el tercer do, que no és el do de la fada més lletja precisament, és que és intel·ligent i persona. És a dir, no només alçada i amplada, sinó sobretot profunditat. La tercera dimensió en un món on hi ha massa figuretes de paper; figurant...
Ahir vàrem veure i sentir creativitat, ganes de fer les coses bé i de fer coses maques, sensibilitat, art i molta joventut, un munt de joventut allà, a sobre l'escenari, amb l'emoció d'expressar-se i d'expressar la seva amistat...

Roser Atmetlla, escriptora