la glòria & el vent

Si s'analitza la glòria dels homes, es veurà que consisteix en nou desenes parts de vent, potser en 99 centèsimes parts de vent.

Charles Gordon, Dietari

Entrevista Luna

Entrevista a Constantino Molina, Judit del Río y Cristina Fernández Recasens por Luna Miguel

Donde algunos necesitan párrafos extensos otros dicen: no sé. Donde otros escriben: no creo, otros recuerdan, comparten cada palabra... Por eso hoy traigo a otros tres autores: Constantino Molina (Albacete), Judit del Río (Segovia) y Cristina Fernández Recasens (Blanes). Constantino no ha publicado aún su obra pero ha ganado varios premios en su comunidad. Su libro inédito Están ustedes algo equivocados respecto a los poetas está plagado de ironía y brillantez y de este poemario hemos seleccionado los poemas para Tenían veinte años y estaban locos. Judit es otra autora inédita y muy joven, bloguera y fanzinera, estudia Historia del Arte en Madrid y es punk. Cristina es autora de Aprender a dibujar el viento, publicado hace año y pico gracias a un premio en Cataluña. Su libro es uno de los mejores que he leído de poesía contemporánea en mucho tiempo, todo un descubrimiento. Es un placer contar con ellos, en el libro, y con sus respuestas: aquí.

Luna Miguel

Locos!

Los locos llegan después del verano!

Solo de guitarra por Hugo J. Martínez

Un regalo que me han hecho Hugo & Elio con la colaboración de Lou.

Muchas gracias!

El viento a l'apartament d'Adart

Entrevista a la revista apartament (num.1) per Ramon Bartrina
(secció l'art d'escriure)

Un poema para mí!

En el café del hermeneuta (donde escribe el bibi*)

Elies Plana al pla B projecte

El Pla B d'Elies Plana

Todo lo demás

Untitled from Jaume Pujadas on Vimeo.

lamalareputación

(vez) publicado en la mala reputación

Marco Pedrani, Kiosk Jove

Un article de Marco Pedrani
sobre Aprender a dibujar el viento
al Kiosk Jove

Fotografía de Rosaura Álvarez para "Termina"

Termina

incluso la espera interminable termina
eso la niña lo desconoce
y la mujer lo lleva tatuado
en sus ojos de septiembre
cuando llueve niebla
y el mar sabe a ceniza y a arena.


Fotografía: Rosaura Álvarez
Poema: Cristina Fernández, Aprender a dibujar el viento
Publicado en el blog: El Mostrador

Entrevista de Marco

Almuerzo con Cristina Fernández

por Marco Pedrani

El viento de Ángel Luz

estábamos locos

Una selección de poemas de Luna Miguel

Viaje transversal, Cristina Fernández

Imagen: Betty Blue

inesperada luna & el viento

Aprender a dibujar el viento en el blog de Luna Miguel:

http://lunamiguel.blogspot.com/

Recital Padrets

Recital "Aprender a dibujar el viento" from Jaume Pujadas on Vimeo.

La crítica de Miquel Gibert

He llegit dues vegades Aprender a dibujar el viento i puc dir que la segona no ha fet més que confirmar l'opinió que me n'havia format amb la primera. És un llibre molt interessant i que permet esperar moltes coses de la Cristina, i totes bones. Premi merescudíssim. M'ha agradat, sobretot, per la condensació i la força de l'escriptura alhora que sap mantenir-hi el to confessional. És una combinació que és difícil que resulti convincent, però ella troba les estratègies adequades perquè ho sigui. La condensació tendeix a convertir un llibre de poemes en un llibre d'aforismes, i els aforismes, que poden ser molt atractius, no són discurs confessional. I el discurs confessional, com és obvi, s'allunya de l'aforisme en entrar en el camp de la reflexió exposada als ulls del lector. Ella se'n surt i és un gran mèrit. També he trobat molt encertat l'ús que fa de la llengua, amb frases i mots precisos, sempre fugint del retoricisme -més o menys trencador, això és una altra cosa, però hi ha també uns retoricismes de la ruptura- en què cau sovint la poesia de la gent jove i no tan jove.

Un altre mèrit de l'obra és la unitat, molt ben resolta. Sap crear un clima poètic que, amb matisos, mantè fins al final del llibre. Aquest clima, obsessiu, tens, però amb fugues alliberadores, crec que és un dels grans atractius d'Aprender a dibujar el viento.

Finalment, remarco que també comença a dominar amb eficàcia l'art de tancar el poema. I això no és gens fàcil. Saber tancar un poema és, sovint, determinant de la lectura tant pel que fa a la interpretació estricta que en pugui fer el lector com pel rastre que deixarà en la seva consciència. Sovint, recordem un poema per la impressió final que ens ha causat el tancament, encara que potser no el recordem amb precisió, aquest tancament. Per dir-ho d'una altra manera: fa que els poemes del llibre, en general, deixin molt bon regust en el lector perquè amb les el·lipsis i els salts metafòrics finals il·lumina amb fugacitat, però amb un gran vivesa, el sentit del poema.

Miquel Gibert,

escriptor i professor de la UPF

Recital Padrets

Fotografia de Joaquim Robert

4Vents de Jaume Pujadas

4 Vents from Jaume Pujadas on Vimeo.

En Jaume va gravar aquestes imatges de vent per acompanyar els poemes del llibre "Aprender a dibujar el viento".

Gràcies Jaume per aprendre a gravar el vent!

Diu la Roser Atmetlla (en exclusiva!)

Diumenge, 28 de novembre de 2010

Ahir vàrem anar al recital de poesia de la Cristina. "Aprender a dibujar el viento".
Ha estat alumna meva, la Cristina. Però com que jo a les classes faig de referent i mirall per a adolescents, un cop fora he hagut d'esforçar-me per tenir-hi una altra mena de relació.
Sempre penso que aquest és un problema només meu. Ella, en canvi, té el do de gents. I és natural estigui amb qui estigui. Així que allà on jo em tenso i callo, ella somriu i calla. Segurament és per això que hi havia tant de públic i tants amics seus que hi varen col·laborar.
També té un altre do. El do de la llengua, que és el do de l'escriptora. És jove encara, i ja se sap que amb els anys s'adquireixen experiències vitals, maduresa i ofici. Però la seva obra d'ara ja mostra on pot arribar: lluny.
I el tercer do, que no és el do de la fada més lletja precisament, és que és intel·ligent i persona. És a dir, no només alçada i amplada, sinó sobretot profunditat. La tercera dimensió en un món on hi ha massa figuretes de paper; figurant...
Ahir vàrem veure i sentir creativitat, ganes de fer les coses bé i de fer coses maques, sensibilitat, art i molta joventut, un munt de joventut allà, a sobre l'escenari, amb l'emoció d'expressar-se i d'expressar la seva amistat...

Roser Atmetlla, escriptora

La crònica d'Elio Ballester

El sábado después de la previsión del tiempo tormentoso de la tele, viendo como va llegando el invierno, con los fuertes vientos, salgo a la calle para irme al centro cultural Els Padrets. Aquí en Blanes el viento anuncia un invierno no tan rudo, este aire nos acaricia y nos lleva al local que estaba decorado con pinturas calidoscópicas del pintor chileno Thomas Gerber. Thomas había diseccionado el viento y había conseguido transmitir esa sensación penetrante. En este momento empezaron las sensaciones a fluir por las voces de todos los que declamaban, por sus diferentes tonos de voz. Las imágenes grabadas del viento, la música y la danza se movían entre nuestros espíritus por la poesía que nos imbuía llenándonos a todos de dicha y que un par de veces nos arrancó aplausos espontáneos hasta que al final rompimos en un gran aplauso atronador que se prolongó un buen rato y nos mostró a todos el placer de la literatura que como ella, esta viva y vibrante. Después tuvimos el placer de tomarnos una cerveza hecha en Blanes bajo la ley de pureza de la exquisita variedad de ALE y que sólo tiene cuatro elementos: agua pura, levadura, lúpulo, y malta. En fin una noche mágica, también por la cerveza Popaire. Gracias Cristina por esta noche mágica.

Elio Ballester

http://estoeslatorredebabel.wordpress.com/

un lloc al viento (gratis!*)

Vaig escriure Aprender a dibujar el viento un hivern que recordo molt dur i molt fred a Blanes. El món s’acabava i suposo que en aquell moment necessitava posar ordre després de moltes coses viscudes després de cinc anys a Barcelona passant per París.

Recordo tenir aquesta sensació d’haver de posar d’ordre constantment. Per una banda, treballava sola als matins a la Casa del Poble i havia d’ordenar tots aquells documents, aquella biblioteca i la mateixa història dels republicans durant la guerra civil i el franquisme. Per una altra, feia molt que no passava tant temps a Blanes. Des que havia començat a estudiar a Barcelona que només hi venia els caps de setmana i les vacances. Passejava pel poble i cada racó em recordava a mi però jo ja no era jo sinó una altra. Hi havia moltes coses que no m’agradava veure perquè en certa manera el fet d’haver marxat em feia sentir que algunes coses havien quedat allà, com si les hagués abandonat i s’haguessin congelat a l’espera de que tornés un dia a fer-les meves de nou. Em feia pena pensar que durant molt temps havien estat allà. I si hi penso molt és que em poso trista de pensar tantes coses que hi ha pel món que ens esperen. I aquestes coses de fet no són coses sinó persones i espais. I el que vaig trobar a Blanes aquell hivern eren totes aquelles persones i espais i el que per a mi representaven que era molt però sobretot era tot el jo havia sigut abans d’haver marxat.

Suposo que aquell any vaig trobar al poble una soledat que necessitava i que no entenia però que ara entenc i que em va fer molt de bé. Aquell procés va donar lloc a moltes coses bones entre elles el llibre de poemes. Ara, si el llegeixo, em fan una mica de vergonya algunes coses que penso que es podrien escriure millor i algunes altres que ni jo mateixa entenc perquè anava escrivint i anava descobrint i jo hi veig en el llibre aquesta recerca d’alguna cosa que no sé ben bé si és el vers, el ritme o l’escriptura i que al final crec que sóc jo mateixa. I aquesta recerca bé, no deixa de ser una recerca i quan ho rellegeixo ho veig i també veig que ha donat lloc a algunes troballes.

Durant aquest temps que jo em sentia tan sola en realitat estava rodejada de persones que em van ajudar molt i quan va acabar aquell hivern en que s’havia d’haver acabat el món vaig veure que al meu voltant hi havia molta gent que m’havia ajudat. No tots eh! Que n’hi ha alguns que es van perdent pel camí, però mira, al final ja no fa mal i ho entens i te’n rius i què hi farem. Però sí que hi havia moltes persones que em van ajudar molt i moltíssim i aquestes persones que han estat al meu costat per mi són el més important, molt més important que els poemes, els llibres, els premis, les eleccions i l’estat mundial de la borsa, precisament perquè són ells qui fan que els hiverns i la fi del món acabin i acabin bé, amb una festa preciosa.

Per tot això, quan em van proposar de presentar el llibre precisament aquí, a Blanes, vaig pensar de seguida que m’agradaria estar rodejada de totes aquestes persones perquè en el llibre hi sóc molt jo però també hi són molt els altres.

Només volia donar-vos a tots les gràcies per ser-hi al meu costat i per fer tot això possible, la poesia i a mi mateixa. No sé si us heu guanyat un lloc al cel, crec que a tant no arribo, però mentrestant, si us serveix, per a mi sempre hi tindreu un lloc al vent.

Cristina

donde dije digo, digo:

Moltes gràcies a tots!

Al recital van participar: Miquel Saumell, Ángel Luz, Encarna Recasens, Xavier Maresma, Irene Sáez, Jaume Prat, Ramon Bartrina, Jaume Pujadas, Alfredo Moreno, Aitor Roger, Trini Fernández, Magda Parera, Jordi Alum, Issak Álamo, Núria Vives, Jaume Vives, Marta Moran, Alfredo Moreno, Alfons Casellas, Jaume Pujadas, Thomas Gerber, Pere Box, Teresa Baltrons, Hugo J. Martínez, Joan, Marc Llach, María Fernández, Cristian.

recital Els Padrets

El viento a "El Llop Ferotge"

"Aprender a dibujar el viento" a El Llop Ferotge: Revista d'Art i Poesia

Blog del Llop Ferotge

Un explorador en un interruptor

Presentación en la librería Los perros románticos (Buenos Aires)

Presentación "Aprender a dibujar el viento" en Buenos Aires from Cristina Fernández on Vimeo.

El viento al Celobert!

Revista Celobert (Blanes, nº79, maig 2010)

Fes click aquí per veure la pàgina

Mariposas de verano de Ignacio Hernández

A Ignacio Hernández le regalé Aprender a dibujar el viento y él me regaló esta acuarela.

Muchas gracias Ignacio y mucho jazz!

Las ilustraciones del viento

Las ilustraciones de Aprender a dibujar el viento las hizo Julia Vilenha !

http://julia-barata.blogspot.com/

Publicacions Rei en Jaume

Publicacions Rei en Jaume (Calvià)

Aprender a dibujar el viento

Prólogo de Sirag Nabih

Aprender a dibujar el viento. Revelar cada uno de los secretos de la arquitectura del silencio. Ella ha elegido esta forma tan elegante y refinada de mentirte, lector. Lo comparte contigo por dos motivos: porque  no te lo mereces y porque no vas a entenderlo. Disfruta entonces del segundo en vilo antes de volver a caer a la realidad. No sabes cuánto puede tardar en llegar el próximo temporal. 

Aprender a dibujar el viento

Premio Rei en Jaume de Poesía en Castellano 2009

Cristina Fernández Recasens (Blanes, 1984). Este es su primer libro de poemas. Un libro viaje, un libro búsqueda, un libro de encuentro y de reafirmación con la escritura. En él se reúnen poemas escritos en los últimos cinco años ordenados en cinco partes que tienen una entidad propia cada una de ellas y que al mismo tiempo conforman un todo. El viento transcurre por todas ellas pero con intensidades muy distintas y adopta muchas formas. El viento es él, el amado ausente; el viento es una fuerza imparable, invisible e incontrolable que da sentido y configura, que erosiona la forma que toman las palabras. El viento es todo lo que se escapa, todo lo que la voz poética quiere atrapar en un intento último de rescatarse a sí misma a través de la escritura.