Vaig escriure Aprender a dibujar el viento un hivern que recordo molt dur i molt fred a Blanes. El món s’acabava i suposo que en aquell moment necessitava posar ordre després de moltes coses viscudes després de cinc anys a Barcelona passant per París.
Recordo tenir aquesta sensació d’haver de posar d’ordre constantment. Per una banda, treballava sola als matins a la Casa del Poble i havia d’ordenar tots aquells documents, aquella biblioteca i la mateixa història dels republicans durant la guerra civil i el franquisme. Per una altra, feia molt que no passava tant temps a Blanes. Des que havia començat a estudiar a Barcelona que només hi venia els caps de setmana i les vacances. Passejava pel poble i cada racó em recordava a mi però jo ja no era jo sinó una altra. Hi havia moltes coses que no m’agradava veure perquè en certa manera el fet d’haver marxat em feia sentir que algunes coses havien quedat allà, com si les hagués abandonat i s’haguessin congelat a l’espera de que tornés un dia a fer-les meves de nou. Em feia pena pensar que durant molt temps havien estat allà. I si hi penso molt és que em poso trista de pensar tantes coses que hi ha pel món que ens esperen. I aquestes coses de fet no són coses sinó persones i espais. I el que vaig trobar a Blanes aquell hivern eren totes aquelles persones i espais i el que per a mi representaven que era molt però sobretot era tot el jo havia sigut abans d’haver marxat.
Suposo que aquell any vaig trobar al poble una soledat que necessitava i que no entenia però que ara entenc i que em va fer molt de bé. Aquell procés va donar lloc a moltes coses bones entre elles el llibre de poemes. Ara, si el llegeixo, em fan una mica de vergonya algunes coses que penso que es podrien escriure millor i algunes altres que ni jo mateixa entenc perquè anava escrivint i anava descobrint i jo hi veig en el llibre aquesta recerca d’alguna cosa que no sé ben bé si és el vers, el ritme o l’escriptura i que al final crec que sóc jo mateixa. I aquesta recerca bé, no deixa de ser una recerca i quan ho rellegeixo ho veig i també veig que ha donat lloc a algunes troballes.
Durant aquest temps que jo em sentia tan sola en realitat estava rodejada de persones que em van ajudar molt i quan va acabar aquell hivern en que s’havia d’haver acabat el món vaig veure que al meu voltant hi havia molta gent que m’havia ajudat. No tots eh! Que n’hi ha alguns que es van perdent pel camí, però mira, al final ja no fa mal i ho entens i te’n rius i què hi farem. Però sí que hi havia moltes persones que em van ajudar molt i moltíssim i aquestes persones que han estat al meu costat per mi són el més important, molt més important que els poemes, els llibres, els premis, les eleccions i l’estat mundial de la borsa, precisament perquè són ells qui fan que els hiverns i la fi del món acabin i acabin bé, amb una festa preciosa.
Per tot això, quan em van proposar de presentar el llibre precisament aquí, a Blanes, vaig pensar de seguida que m’agradaria estar rodejada de totes aquestes persones perquè en el llibre hi sóc molt jo però també hi són molt els altres.
Només volia donar-vos a tots les gràcies per ser-hi al meu costat i per fer tot això possible, la poesia i a mi mateixa. No sé si us heu guanyat un lloc al cel, crec que a tant no arribo, però mentrestant, si us serveix, per a mi sempre hi tindreu un lloc al vent.
Cristina
donde dije digo, digo:
Moltes gràcies a tots!
Al recital van participar: Miquel Saumell, Ángel Luz, Encarna Recasens, Xavier Maresma, Irene Sáez, Jaume Prat, Ramon Bartrina, Jaume Pujadas, Alfredo Moreno, Aitor Roger, Trini Fernández, Magda Parera, Jordi Alum, Issak Álamo, Núria Vives, Jaume Vives, Marta Moran, Alfredo Moreno, Alfons Casellas, Jaume Pujadas, Thomas Gerber, Pere Box, Teresa Baltrons, Hugo J. Martínez, Joan, Marc Llach, María Fernández, Cristian.
